Adéu, Mestre (a Lluís Trullàs 1-11-96)
Avui, he sentit la veu d’una cobla
que entonava un cant ple de tristor,
per un adéu, que quan es dona,
és perquè sols queda un record.
En uns instants, la teva recordança
va omplir de goig el meu pensament,
amb el Ballet de Déu, la Contradansa,
la Morisca i la dolçor de l’Espunyolet.
De tu, vaig aprendre l’harmonia,
de tu, l’elegància del gest,
i seguint el compàs d’una melodia,
sentir dintre meu, cada ballet.
Per tu, tinc la Dansa com a amiga,
per tu, vaig aprendre que, en un moment,
un gest i una mirada poden ser poesia
i es pot escriure en l’aire un moviment.
Quan la cobla ha callat, el seu silenci
ha fet que em sentís sol per un moment,
però . . . el teu record, estimat Mestre,
Cornellà, la Gallarda i nosaltres,
sempre, sempre . . . el tindrem present.
Francesc Vintró
